Castell de Milany

Feu dels senyors de Milany i propietat del comtat de Besalú, un cas paradigmàtic de la societat feudal a la frontera entre el Ripollès i Osona.

Les res­tes del cas­tell de Milany es situ­en a 1.525 m en un rocal al ter­me muni­ci­pal de Vidrà, al límit amb Vall­fo­go­na de Ripo­llès. Des de la seva posi­ció pri­vi­le­gi­a­da, les vis­tes son excep­ci­o­nals. Es tro­ba actu­al­ment en un estat ruï­nós, del que gai­re­bé no se’n pot obser­var cap res­ta excep­te alguns dels murs que for­ma­ven part de l’antiga tor­re del segle XIII.

Grà­ci­es a les exca­va­ci­ons arque­o­lò­gi­ques que van comen­çar l’any 2011 pro­mo­gu­des pel Ser­vei de Monu­ments de la Dipu­ta­ció de Giro­na, una bona part de les res­tes del cas­tell s’han posat al des­co­bert. Aques­tes exca­va­ci­ons han per­mès que que­din al des­co­bert estruc­tu­res de l’última eta­pa de con­ser­va­ció, entre elles la tor­re qua­dra­da que sem­bla que havia tin­gut fins a tres plan­tes, una sala o estan­ça con­ti­gua i rec­tan­gu­lar del mateix moment his­tò­ric, un forn d’ús domès­tic i altres grups d’estructures enca­ra poc definits.

Caminem

En cons­truc­ció

Una mica d’història

La for­ta­le­sa es tro­ba­va ini­ci­al­ment en el com­tat d’Au­so­na, però poc des­prés el seu ter­me que­da­ria vin­cu­lat al com­tat de Besa­lú i segui­da­ment al de Bar­ce­lo­na. La pri­me­ra men­ció del cas­tell és  l’any  1017, en la ins­ti­tu­ció del Bis­bat de Besa­lú, on entre les sig­na­tu­res apa­reix un tal “Ber­nar­di ex cas­tro Mala­mens­si”, que podem inter­pre­tar com “Malan­nen­si”. Aquest moment és el pri­mer cop que apa­reix refe­ren­ci­at Milany com a cas­trum en la docu­men­ta­ció medi­e­val, la qual cosa por­ta a pen­sar que pos­si­ble­ment ja feia un temps que havia estat eri­git i que en el moment de la ins­ti­tu­ció del bis­bat de Besa­lú cons­ti­tu­ïa ja un punt juris­dic­ci­o­nal en el comtat. 

El Cas­tell de Milany té una impor­tàn­cia cab­dal en la his­tò­ria de Vidrà; la seva pro­tec­ció és la que garan­tia al ter­me la pau i la jus­tí­cia. El seu ter­me com­pre­nia els actu­als muni­ci­pis de Vall­fo­go­na i Vidrà amb totes les seves par­rò­qui­es, i tam­bé, tal vol­ta per agre­ga­ció poste­ri­or, el ter­me de Lla­ers amb el seu petit cas­tell. La docu­men­ta­ció de Milany, con­ser­va­da en el fons docu­men­tal de Sant Joan de les Aba­des­ses és abundant.

Els pri­mers senyors de Milany foren els com­tes de Besa­lú, que el gover­na­ren a tra­vés del seu ves­com­te. L’emplaçament fron­te­rer entre Besa­lú i Auso­na li dona­ren impor­tàn­cia essent per aques­ta cau­sa posat en penyo­ra en con­ve­nis entre els com­tes de Besa­lú i Bar­ce­lo­na. El cas­tell es va aban­do­nar a finals del s. XIV, quan va per­dre la seva fun­ció defen­si­va i la famí­lia va anar a Vall­fo­go­na, cer­cant una mane­ra de viu­re més còmo­da i pràc­ti­ca que la del castell.

De for­ma rei­te­ra­da i al llarg dels anys, obser­vem com els lli­nat­ges actu­a­ven d’a­cord al seu senyor, el com­te de Besa­lú. Grà­ci­es a això podem intuir com fun­ci­o­na­ven les xar­xes feu­do-vasa­llà­ti­ques entorn al com­te de Besa­lú. A més que­den cor­ro­bo­rats els interes­sos que l’a­ris­to­crà­cia en gene­ral de la zona tenia a con­tro­lar una casa reli­gi­o­sa, sabent que allò la beneficiaria.

A ini­cis del s. XV, la zona va ser afec­ta­da per uns ter­ra­trè­mols que van der­ruir part del cas­tell i de l’església de Sant Pere de Milany, actu­al­ment des­a­pa­re­gu­da del tot. L’any 1462, els remen­ces aca­ben de fer mal­bé el poc que que­da­va en peu del castell.

LLEGENDA DE L’HOME DELS MIL ANYS
El senyor de Milany, ric i pode­rós com era, i acos­tu­mat a tenir tot el que desit­ja­va, va mani­fes­tar més d’una vega­da que volia viu­re per sem­pre. Un bon dia va des­co­brir que no mori­ria men­tre no cre­més un tronc con­cret que havia de ser llen­çat al foc aquell mateix dia. El senyor va aga­far el tió i el va ama­gar en un lloc recòn­dit de les gol­fes del cas­tell per­què nin­gú pogués tro­bar-lo mai. Però els anys van anar pas­sant i ell veia com mori­en tots els seus éssers esti­mats fins al punt de no conèi­xer a cap dels habi­tants que lla­vors hi havia al seu cas­tell ni enten­dre la llen­gua en la què par­la­ven. Avor­rit de viu­re, anhe­la­va la mort, però no acon­se­guia tro­bar-la enca­ra que dei­xés de men­jar. Un bon dia arri­bà al cas­tell un savi que conei­xia llen­gües anti­gues, i els nous habi­tants li van par­lar del vellet. Des­prés de fer-li mol­tes pre­gun­tes va enten­dre que l’única cosa que dema­na­va l’ancià era que, per l’amor de Déu, des­tru­ïs­sin el tronc ama­gat a les gol­fes. Quan el foc va con­su­mir el tió, tam­bé va extin­gir-se la vida de l’home que havia vis­cut mil anys