Les restes del castell de Milany es situen a 1.525 m en un rocal al terme municipal de Vidrà, al límit amb Vallfogona de Ripollès. Des de la seva posició privilegiada, les vistes son excepcionals. Es troba actualment en un estat ruïnós, del que gairebé no se’n pot observar cap resta excepte alguns dels murs que formaven part de l’antiga torre del segle XIII.
Gràcies a les excavacions arqueològiques que van començar l’any 2011 promogudes pel Servei de Monuments de la Diputació de Girona, una bona part de les restes del castell s’han posat al descobert. Aquestes excavacions han permès que quedin al descobert estructures de l’última etapa de conservació, entre elles la torre quadrada que sembla que havia tingut fins a tres plantes, una sala o estança contigua i rectangular del mateix moment històric, un forn d’ús domèstic i altres grups d’estructures encara poc definits.
Caminem
En construcció
Una mica d’història
La fortalesa es trobava inicialment en el comtat d’Ausona, però poc després el seu terme quedaria vinculat al comtat de Besalú i seguidament al de Barcelona. La primera menció del castell és l’any 1017, en la institució del Bisbat de Besalú, on entre les signatures apareix un tal “Bernardi ex castro Malamenssi”, que podem interpretar com “Malannensi”. Aquest moment és el primer cop que apareix referenciat Milany com a castrum en la documentació medieval, la qual cosa porta a pensar que possiblement ja feia un temps que havia estat erigit i que en el moment de la institució del bisbat de Besalú constituïa ja un punt jurisdiccional en el comtat.
El Castell de Milany té una importància cabdal en la història de Vidrà; la seva protecció és la que garantia al terme la pau i la justícia. El seu terme comprenia els actuals municipis de Vallfogona i Vidrà amb totes les seves parròquies, i també, tal volta per agregació posterior, el terme de Llaers amb el seu petit castell. La documentació de Milany, conservada en el fons documental de Sant Joan de les Abadesses és abundant.
Els primers senyors de Milany foren els comtes de Besalú, que el governaren a través del seu vescomte. L’emplaçament fronterer entre Besalú i Ausona li donaren importància essent per aquesta causa posat en penyora en convenis entre els comtes de Besalú i Barcelona. El castell es va abandonar a finals del s. XIV, quan va perdre la seva funció defensiva i la família va anar a Vallfogona, cercant una manera de viure més còmoda i pràctica que la del castell.
De forma reiterada i al llarg dels anys, observem com els llinatges actuaven d’acord al seu senyor, el comte de Besalú. Gràcies a això podem intuir com funcionaven les xarxes feudo-vasallàtiques entorn al comte de Besalú. A més queden corroborats els interessos que l’aristocràcia en general de la zona tenia a controlar una casa religiosa, sabent que allò la beneficiaria.
A inicis del s. XV, la zona va ser afectada per uns terratrèmols que van derruir part del castell i de l’església de Sant Pere de Milany, actualment desapareguda del tot. L’any 1462, els remences acaben de fer malbé el poc que quedava en peu del castell.
LLEGENDA DE L’HOME DELS MIL ANYS
El senyor de Milany, ric i poderós com era, i acostumat a tenir tot el que desitjava, va manifestar més d’una vegada que volia viure per sempre. Un bon dia va descobrir que no moriria mentre no cremés un tronc concret que havia de ser llençat al foc aquell mateix dia. El senyor va agafar el tió i el va amagar en un lloc recòndit de les golfes del castell perquè ningú pogués trobar-lo mai. Però els anys van anar passant i ell veia com morien tots els seus éssers estimats fins al punt de no conèixer a cap dels habitants que llavors hi havia al seu castell ni entendre la llengua en la què parlaven. Avorrit de viure, anhelava la mort, però no aconseguia trobar-la encara que deixés de menjar. Un bon dia arribà al castell un savi que coneixia llengües antigues, i els nous habitants li van parlar del vellet. Després de fer-li moltes preguntes va entendre que l’única cosa que demanava l’ancià era que, per l’amor de Déu, destruïssin el tronc amagat a les golfes. Quan el foc va consumir el tió, també va extingir-se la vida de l’home que havia viscut mil anys
