CASTELL DE SADERRA
El castell de Saderra actualment està desaparegut i es desconeix la seva ubicació exacta. La documentació trobada fins ara el reflecteix com una casa forta i no com un castell. Tot i així, sembla ser que juntament amb el Castell de Besora i la domus de Montesquiu, formaven un triangle defensiu que abastava el terme de Besora.
En l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya en dona una possible ubicació i el descriu de la forma següent:
Restes d’una masia prop l’església de Sant Marcel, al nord-est del terme, que hauria conservat el topònim del castell. Possiblement al turó que hi ha a l’oest respecte l’església hi hauria les restes del castell de Saderra. El mas Saderra, situat prop de l’església, és un gran casal senyorial amb tota l’esplendor de les velles masies propietàries, amb grans sales, antic mobiliari, retrats i documentació. El mas i la vila rural de Saderra són esmentats des de l’any 945.
Una mica d’història
Originàriament Saderra va pertànyer al terme del castell de Torelló. El castell de Saderra, d’història breu, va quedar fusionat el segle XIV amb el terme de Besora en l’aspecte jurisdiccional i a la casa de Saderra, veïna de l’església, en el civil. Aquest antic terme, actualment demarcació parroquial de Sant Marcel de Saderra, a dia d’avui és un component del terme municipal d’Orís.
El seu vincle amb Besora encara es manté avui dia, però l’evidència històrica d’aquest lligam la trobem especialment vinculada a Sant Quirze de Besora. De la parròquia de Sant Marçal de Saderra en podem destacar dos masos com l’Illa i el Solà que es troben en el terme municipal de Sant Quirze.
Durant els segles medievals, Saderra es trobava envoltada dels grans termes jurisdiccionals de Torelló, Besora i Orís, on hi residien importants llinatges. Cal tenir en compte, però, que només va ser amb els dos primers amb els qual va estrènyer lligams —tenint en compte que el vincle amb Orís no comença fins el segle XIX—. El contacte entre aquestes altres jurisdiccions es duien a terme a través del camí ral (per on actualment trobem la C‑17)
La seva posició geogràfica permetria pensar que es tractava d’un castell no termenat entre dues fortaleses que si ho eren: Besora i Torelló. Amb això, es vol dir que molt probablement a Saderra hi podria haver existit, d’una forma inicial, una petita torre de guaita que només s’ocupava en moments bèl·lics puntuals, i que més endavant es convertiria en la seu d’una família que es trobava en una situació de frontera entre l’aristocràcia guerrera i la pagesia. Malgrat la seva posterior pertinença als Besora, aviat es va entregar la seva jurisdicció a una família de la pagesia benestant, propietària del Mas Saderra.
CASTELL DE SA REGANYADA – Bellmunt
El nom primitiu de la muntanya de Bellmunt era Reganyada, tal i com ho testifica un document de l’any 1082–1083. Mentre que el santuari o capella a la mare de Déu acabaria rebent el nom de Bello monte o Bellmunt, la muntanya i la fortalesa mantindria el nom de Reganyada.
Del castell no en queda cap vestigi visible, tot i que les fonts apunten que havia estat erigit on actualment hi ha l’elevació dita de Sa Reganyada, on s’aixeca el pedró de la verge de les Alades.
Una mica d’història
Paral·lelament, estudis recents apunten que a la zona on actualment s’ubica l’ermita, s’hi pot trobar un mur de 1’40m en sentit nord-sud, situat al serrat i que puja de la planta baixa a la primera. Aquest mur és tres vegades més gruixut que la resta dels murs de l’edifici i es recolza directament sobre la roca natural. Semblaria ser una antiga torre de guaita que es va reaprofitar per fer les obres de modernització als segles XVII i XVIII per construir el santuari. Un altre cos de planta rectangular en sentit nord-est també correspondria a aquesta primera època.
Posteriorment, aquesta torre hauria perdut la capacitat defensiva i s’hauria convertit en un campanar. Avui dia, des de dins del menjador, encara es pot apreciar l’obertura tapiada on hi haurien estat les campanes.
Sa Reganyada va tenir pocs segles de vida, si ens atenim a la documentació només podríem parlar d’ocupació des dels segles XI al XIV. Això seria degut a la seva titularitat, com a fortalesa secundària. En aquest punt sobresurten dues hipòtesis plantejades per la historiografia local:
- Es tractaria d’una vigia fortificada depenent del Castell de Besora (castell termenat) i ocupada només en moments agitats. Aquesta teoria es fonamenta en l’aparició d’una llinda de pedra amb detalls heràldics de Besora.
- Es tractaria d’un reducte fortificat amb residència fixa i dependències pròpies —sense excloure la religiosa dedicada a Santa Maria que acabaria conformant l’actual santuari, que ja apareix mencionat al segle XIII.
CASTELL DE CURULL – Vidranès
El Castell de Curull ha desaparegut i avui dia se’n desconeix la seva ubicació exacta.
El nom de Curull és un adjectiu que significa “ple a vessar”, o en altes ocasions un substantiu que parla d’una “xemeneia de teules o rajoles que eviten que entri la pluja”. En qualsevol cas, en tots els contextos està relacionat amb el punt més alt, el que sobresurt, la qual cosa podria portar-nos a pensar que Curull seria la muntanya més alta de la serra que porta aquest nom. Aquesta idea pot ajudar a la seva localització, avui dia encara desconeguda, tot i que l’Inventari de Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya en fa la següent descripció:
Escasses ruïnes al cim de la serra de Curull, a l’indret anomenat com a Puig de les Àligues. Les restes actualment molt arrasades i cobertes per la sedimentació natural i la vegetació correspondrien a una antiga fortificació medieval.
Una mica d’història
La primera menció documental la trobem en el testament de Bernat Tallaferro, l’any 1020, on llega aquest castell i d’altres al seu fill hereu Guillem I de Besalú. Més endavant, l’any 1023, és possible trobar aquesta fortalesa entre les possessions de la comtessa Ermessenda de Carcassona. Però com passa amb la resta de castells i torres de la Marca properes a aquest castell, molt possiblement formen part d’un conjunt que ja estava construït al segle VIII.
Sembla ser que l’any 1059 el Castell de Curull va estar associat a la família Besora i, és just en aquell moment, quan sembla que el llinatge Besora delega la custòdia del castell a un castlà i comença un nou llinatge amb seu a Curull. Al segle XII, de la mateixa manera que molts altres castells de la zona i un gran nombre de dominis, Curull passa a formar part del patrimoni de la família Montcada. A principis del segle XIV, el castell passà a la família Milany, que el 1373 el va vendre a Roger de Malla.
El 1563 els béns dels Malla van ser cedits a la família Cartellà. A partir d’aquest moment es perd la pista del castell, que sembla que va quedar en desús i va ser abandonat per la família castlana per tal d’adquirir una residència de més fàcil accés, tal i com era tendència general a l’època (com per exemple la Domus de Montesquiu com a residència dels Besora o la de Vallfogona pels Milany).
CASTELL DE LLAÉS – Ripollès
El Castell de Llaés és actualment un edifici reformat per a ús com a casa rural, gràcies al qual està en constant reforma i millora, així com preservació i cura. La fortalesa actual ha conservat la fisonomia original del castell, així com el pati d’armes, la torre de l’homenatge i l’espai religiós, on el centre és l’església de Sant Bartomeu, d’estil romànic. Aquest darrer, està envoltat d’una petita zona amb jardí i un cementiri.
Dins la Torre de l’Homenatge s’hi pot trobar encara un antic pou que ara dona pas a un conjunt d’habitacions per a l’allotjament. Pel que fa a la zona enjardinada, entre el pati d’armes i l’església de Sant Bartomeu, és possible identificar un mur on encara es poden veure les marques de dispars que es van produir en un episodi de les guerres carlines.
Una mica d’història
El castell de Llaés va ser habitat, com a mínim, des de les seves primeres mencions en la documentació (segle X), fins l’any 1462, en el context de la Guerra de la Generalitat, moment en què els remences van prendre el castell (juntament amb d’altres com Milany i Besora) i el malmeteren.
Durant les Guerres Carlines, el Castell de Llaés va ser ocupat per les forces guerrilleres.
