Altres Castells

A la zona del nord d’Osona i sud del Ripollès, van existir altres castells de menys rellevància històrica, alguns ja totalment desapareguts, d’altres més ben conservats. Tots formaven part del sistema jurisdiccional de poder establert en aquesta zona de la Catalunya central.

CASTELL DE SADERRA

El cas­tell de Sader­ra actu­al­ment està des­a­pa­re­gut i es des­co­neix la seva ubi­ca­ció exac­ta. La docu­men­ta­ció tro­ba­da fins ara el reflec­teix com una casa for­ta i no com un cas­tell. Tot i així, sem­bla ser que jun­ta­ment amb el Cas­tell de Beso­ra i la domus de Mon­tes­quiu, for­ma­ven un tri­an­gle defen­siu que abas­ta­va el ter­me de Beso­ra.

En l’Inventari de Patri­mo­ni Arqui­tec­tò­nic de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya en dona una pos­si­ble ubi­ca­ció i el des­criu de la for­ma següent:

Res­tes d’u­na masia prop l’es­glé­sia de Sant Mar­cel, al nord-est del ter­me, que hau­ria con­ser­vat el topò­nim del cas­tell. Pos­si­ble­ment al turó que hi ha a l’o­est res­pec­te l’es­glé­sia hi hau­ria les res­tes del cas­tell de Sader­ra. El mas Sader­ra, situ­at prop de l’es­glé­sia, és un gran casal senyo­ri­al amb tota l’es­plen­dor de les velles masi­es pro­pi­e­tà­ri­es, amb grans sales, antic mobi­li­a­ri, retrats i docu­men­ta­ció. El mas i la vila rural de Sader­ra són esmen­tats des de l’any 945.

Una mica d’història

Ori­gi­nà­ri­a­ment Sader­ra va per­tà­nyer al ter­me del cas­tell de Tore­lló. El cas­tell de Sader­ra, d’història breu, va que­dar fusi­o­nat el segle XIV amb el ter­me de Beso­ra en l’aspecte juris­dic­ci­o­nal i a la casa de Sader­ra, veï­na de l’església, en el civil. Aquest antic ter­me, actu­al­ment demar­ca­ció par­ro­quial de Sant Mar­cel de Sader­ra, a dia d’avui és un com­po­nent del ter­me muni­ci­pal d’Orís.

El seu vin­cle amb Beso­ra enca­ra es man­té avui dia, però l’evidència his­tò­ri­ca d’aquest lli­gam la tro­bem espe­ci­al­ment vin­cu­la­da a Sant Quir­ze de Beso­ra. De la par­rò­quia de Sant Mar­çal de Sader­ra en podem des­ta­car dos masos com l’Illa i el Solà que es tro­ben en el ter­me muni­ci­pal de Sant Quirze.

Durant els segles medi­e­vals, Sader­ra es tro­ba­va envol­ta­da dels grans ter­mes juris­dic­ci­o­nals de Tore­lló, Beso­ra i Orís, on hi resi­di­en impor­tants lli­nat­ges. Cal tenir en comp­te, però, que només va ser amb els dos pri­mers amb els qual va estrè­nyer lli­gams —tenint en comp­te que el vin­cle amb Orís no comen­ça fins el segle XIX—. El con­tac­te entre aques­tes altres juris­dic­ci­ons es duien a ter­me a tra­vés del camí ral (per on actu­al­ment tro­bem la C‑17)

La seva posi­ció geo­grà­fi­ca per­me­tria pen­sar que es trac­ta­va d’un cas­tell no ter­me­nat entre dues for­ta­le­ses que si ho eren: Beso­ra i Tore­lló. Amb això, es vol dir que molt pro­ba­ble­ment a Sader­ra hi podria haver exis­tit, d’una for­ma ini­ci­al, una peti­ta tor­re de guai­ta que només s’ocupava en moments bèl·lics pun­tu­als, i que més enda­vant es con­ver­ti­ria en la seu d’una famí­lia que es tro­ba­va en una situ­a­ció de fron­te­ra entre l’aristocràcia guer­re­ra i la page­sia. Mal­grat la seva poste­ri­or per­ti­nen­ça als Beso­ra, avi­at es va entre­gar la seva juris­dic­ció a una famí­lia de la page­sia benes­tant, pro­pi­e­tà­ria del Mas Saderra.

CASTELL DE SA REGANYADA – Bellmunt

El nom pri­mi­tiu de la mun­ta­nya de Bell­munt era Rega­nya­da, tal i com ho tes­ti­fi­ca un docu­ment de l’any 1082–1083. Men­tre que el san­tu­a­ri o cape­lla a la mare de Déu aca­ba­ria rebent el nom de Bello mon­te o Bell­munt, la mun­ta­nya i la for­ta­le­sa man­tin­dria el nom de Rega­nya­da.

Del cas­tell no en que­da cap ves­ti­gi visi­ble, tot i que les fonts apun­ten que havia estat eri­git on actu­al­ment hi ha l’elevació dita de Sa Rega­nya­da, on s’aixeca el pedró de la ver­ge de les Ala­des.

Una mica d’història

Paral·lelament, estu­dis recents apun­ten que a la zona on actu­al­ment s’ubica l’ermita, s’hi pot tro­bar un mur de 1’40m en sen­tit nord-sud, situ­at al ser­rat i que puja de la plan­ta bai­xa a la pri­me­ra. Aquest mur és tres vega­des més grui­xut que la res­ta dels murs de l’edifici i es recol­za direc­ta­ment sobre la roca natu­ral. Sem­bla­ria ser una anti­ga tor­re de guai­ta que es va rea­pro­fi­tar per fer les obres de moder­nit­za­ció als segles XVII i XVIII per cons­truir el san­tu­a­ri. Un altre cos de plan­ta rec­tan­gu­lar en sen­tit nord-est tam­bé cor­res­pon­dria a aques­ta pri­me­ra època.

Poste­ri­or­ment, aques­ta tor­re hau­ria per­dut la capa­ci­tat defen­si­va i s’hauria con­ver­tit en un cam­pa­nar. Avui dia, des de dins del men­ja­dor, enca­ra es pot apre­ci­ar l’obertura tapi­a­da on hi hau­ri­en estat les campanes.

Sa Rega­nya­da va tenir pocs segles de vida, si ens ate­nim a la docu­men­ta­ció només podrí­em par­lar d’ocupació des dels segles XI al XIV. Això seria degut a la seva titu­la­ri­tat, com a for­ta­le­sa secun­dà­ria. En aquest punt sobre­sur­ten dues hipò­te­sis plan­te­ja­des per la his­to­ri­o­gra­fia local:

  1. Es trac­ta­ria d’una vigia for­ti­fi­ca­da depe­nent del Cas­tell de Beso­ra (cas­tell ter­me­nat) i ocu­pa­da només en moments agi­tats. Aques­ta teo­ria es fona­men­ta en l’aparició d’una llin­da de pedra amb detalls heràl­dics de Besora6.
  2. Es trac­ta­ria d’un reduc­te for­ti­fi­cat amb resi­dèn­cia fixa i depen­dèn­ci­es prò­pi­es —sen­se exclou­re la reli­gi­o­sa dedi­ca­da a San­ta Maria que aca­ba­ria con­for­mant l’actual san­tu­a­ri, que ja apa­reix men­ci­o­nat al segle XIII.

CASTELL DE CURULL – Vidranès

El Cas­tell de Curull ha des­a­pa­re­gut i avui dia se’n des­co­neix la seva ubi­ca­ció exacta.

El nom de Curull és un adjec­tiu que sig­ni­fi­ca “ple a ves­sar”, o en altes oca­si­ons un subs­tan­tiu que par­la d’una “xeme­ne­ia de teu­les o rajo­les que evi­ten que entri la plu­ja”. En qual­se­vol cas, en tots els con­tex­tos està rela­ci­o­nat amb el punt més alt, el que sobre­surt, la qual cosa podria por­tar-nos a pen­sar que Curull seria la mun­ta­nya més alta de la ser­ra que por­ta aquest nom. Aques­ta idea pot aju­dar a la seva loca­lit­za­ció, avui dia enca­ra des­co­ne­gu­da, tot i que l’Inventari de Patri­mo­ni Arqui­tec­tò­nic de la Gene­ra­li­tat de Cata­lu­nya en fa la següent descripció:

Escas­ses ruï­nes al cim de la ser­ra de Curull, a l’in­dret ano­me­nat com a Puig de les Àli­gues. Les res­tes actu­al­ment molt arra­sa­des i cober­tes per la sedi­men­ta­ció natu­ral i la vege­ta­ció cor­res­pon­dri­en a una anti­ga for­ti­fi­ca­ció medieval.

Una mica d’història

La pri­me­ra men­ció docu­men­tal la tro­bem en el tes­ta­ment de Ber­nat Talla­fer­ro, l’any 1020, on lle­ga aquest cas­tell i d’altres al seu fill hereu Gui­llem I de Besa­lú. Més enda­vant, l’any 1023, és pos­si­ble tro­bar aques­ta for­ta­le­sa entre les pos­ses­si­ons de la com­tes­sa Ermes­sen­da de Car­cas­so­na. Però com pas­sa amb la res­ta de cas­tells i tor­res de la Mar­ca pro­pe­res a aquest cas­tell, molt pos­si­ble­ment for­men part d’un con­junt que ja esta­va cons­tru­ït al segle VIII.

Sem­bla ser que l’any 1059 el Cas­tell de Curull va estar asso­ci­at a la famí­lia Beso­ra i, és just en aquell moment, quan sem­bla que el lli­nat­ge Beso­ra dele­ga la cus­tò­dia del cas­tell a un cast­là i comen­ça un nou lli­nat­ge amb seu a Curull. Al segle XII, de la matei­xa mane­ra que molts altres cas­tells de la zona i un gran nom­bre de domi­nis, Curull pas­sa a for­mar part del patri­mo­ni de la famí­lia Mont­ca­da. A prin­ci­pis del segle XIV, el cas­tell pas­sà a la famí­lia Milany, que el 1373 el va ven­dre a Roger de Malla.

El 1563 els béns dels Malla van ser cedits a la famí­lia Car­te­llà. A par­tir d’aquest moment es perd la pis­ta del cas­tell, que sem­bla que va que­dar en desús i va ser aban­do­nat per la famí­lia cast­la­na per tal d’adquirir una resi­dèn­cia de més fàcil accés, tal i com era ten­dèn­cia gene­ral a l’època (com per exem­ple la Domus de Mon­tes­quiu com a resi­dèn­cia dels Beso­ra o la de Vall­fo­go­na pels Milany).

CASTELL DE LLAÉS – Ripollès

El Cas­tell de Lla­és és actu­al­ment un edi­fi­ci refor­mat per a ús com a casa rural, grà­ci­es al qual està en cons­tant refor­ma i millo­ra, així com pre­ser­va­ció i cura. La for­ta­le­sa actu­al ha con­ser­vat la fiso­no­mia ori­gi­nal del cas­tell, així com el pati d’armes, la tor­re de l’homenatge i l’espai reli­gi­ós, on el cen­tre és l’església de Sant Bar­to­meu, d’estil romà­nic. Aquest dar­rer, està envol­tat d’una peti­ta zona amb jar­dí i un cementiri.

Dins la Tor­re de l’Homenatge s’hi pot tro­bar enca­ra un antic pou que ara dona pas a un con­junt d’habitacions per a l’allotjament. Pel que fa a la zona enjar­di­na­da, entre el pati d’armes i l’església de Sant Bar­to­meu, és pos­si­ble iden­ti­fi­car un mur on enca­ra es poden veu­re les mar­ques de dispars que es van pro­duir en un epi­so­di de les guer­res carlines.

Una mica d’història

El cas­tell de Lla­és va ser habi­tat, com a mínim, des de les seves pri­me­res men­ci­ons en la docu­men­ta­ció (segle X), fins l’any 1462, en el con­text de la Guer­ra de la Gene­ra­li­tat, moment en què els remen­ces van pren­dre el cas­tell (jun­ta­ment amb d’altres com Milany i Beso­ra) i el malmeteren.

Durant les Guer­res Car­li­nes, el Cas­tell de Lla­és va ser ocu­pat per les for­ces guerrilleres.